Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.

Recuperant els personatges de L’últim home que parlava català, Carles Casajuana ens presenta la història de la redacció d’un assaig sobre la qüestió i la identitat catalana. Ramon Balaguer, director de la col·lecció d’assaig d’una important editorial, encarrega al seu antic company de pis i escriptor Miquel Rovira el projecte d’escriure una obra de no ficció sobre els catalans. L’encàrrec és el fil conductor de la novel·la: l’editor vol un llibre divertit amb gràcia, però l’autor creu que la situació de Catalunya no fa cap gràcia i no serà fàcil, una vegada més, posar-se d’acord.

Si mai desaparegués el català, com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel·la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català. Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel·la que està escrivint, malgrat que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. Té sentit aquest sacrifici? L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel·listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.

Rafael Masferrer és un home casat i amb dos fills universitaris. Al capdavant d’un bufet de Barcelona amb un centenar d’advocats, també presideix la secció nacional d’una oenagé internacional contra la corrupció. Quan una empresa catalana és acusada de subornar les autoritats tailandeses responsables d’un concurs, Masferrer demana als seus dirigents que refutin l’acusació. Les reticències amb què ensopega aviat es converteixen en amenaces. La publicació d’una fotografia d’ell en aparença nu amb una jove l’enfronta a una sèrie de fets que el sotmeten a un implacable qüestionament personal. Primer d’una manera tènue i després ja de forma evident, la seva situació professional es deteriora. Al mateix temps, el malestar envaeix la relació amb la seva família. Després de l’èxit de L’últim home que parlava català, Carles Casajuana du a terme de nou una aguda dissecció de la societat catalana en plena globalització. Amb una prosa àgil i un humor subtil, els tabús i les hipocresies de la Barcelona benestant s’entrecreuen amb les tribulacions de la immigració més recent. El resultat és una novel·la que atrapa el lector del principi al final.

¿Saps que l’entrada al centre de la Terra és a la Sagrada Família, sota una làpida en una cripta del temple més emblemàtic de Barcelona? ¿I que el seu descobridor és un intel·lectual de molt prestigi, el Dr. Andrada, el pare del protagonista d’aquest llibre, Andreu, periodista d’èxit? ¿I si tot plegat fos possible o real? ¿Potser una revelació d’aquestes característiques podria fer canviar el rumb de la nostra història? El centre de la Terra: ¿al·legoria de salvació o d’extinció? Aquesta és una novel·la sobre la meravella i el desencís, sobre les possibilitats d’assumir els propis somnis personals i col·lectius.

Gallines que es neguen a pondre ous i els esclafen a terra. Cavalls que volen dedicar-se a aprendre l’alfabet quan es jubilin. Porcs que dormen en llits… Què passa quan l’ideal d’una societat justa el posen en pràctica… els animals? Aquesta novel·la respon la pregunta amb humor i tendresa a parts iguals. La rebel·lió dels animals, un dels clàssics més importants de la literatura universal, és una faula senzilla i tràgica que relata la revolta dels animals del mas dels Jones contra els seus amos. És la història «d’una revolució que va acabar malament i de les excel·lents excuses que es van anar inventant, pas a pas, per justificar la perversió de la doctrina original», tal i com va escriure Orwell a la solapa de la primera edició del llibre, el 1945. Concebuda com una sàtira de l’estalinisme, el caràcter universal del seu missatge ve determinat per una anàlisi extraordinària de la corrupció que engendra qualsevol forma de poder (autocràtica o no), equiparant poder amb autoritarisme i denunciant el canvi de discurs i les dobles morals dels mandataris quan atenyen els llocs més alts en la piràmide social.

La protagonista d’aquesta història, la mateixa Amélie, explica en primera persona el claustrofòbic món d’una empresa japonesa, amb jornades de deu hores, una jerarquia asfixiant i una submissió que l’obliga a fer les feines més humiliants. A poc a poc, Amélie anirà sucumbint a les exigències de la companyia i tota la seva vida —i fins i tot la seva personalitat— acabarà engolida per la infernal inèrcia creada, acceptant situacions esperpèntiques que voregen l’absurd. Estupor i tremolors, expressió que fa referència a l’estat d’insignificança amb què, en l’antic protocol imperial nipó, cal adreçar-se a l’emperador, va causar una gran commoció a França, tant per la seva qualitat literària (Gran Premi de l’Acadèmia Francesa), com per l’èxit de vendes i el debat que va generar, a punt de provocar un conflicte diplomàtic entre França i el Japó per la radiografia despietada que fa de la societat japonesa.

En una societat policíaca dominada per la incúria i la misèria, dos vells, un home i una dona, fan d’enllaç en una organització clandestina d’alliberament. Periòdicament són visitats per diversos cossos de la policia caracteritzats per la brutalitat, l’estupidesa i la incompetència. Només se’n podran defensar creant tota la confusió possible. És, en el fons, una història dramàtica contra les dictadures, però també una petita joia de l’humor absurd. A cavall de dos cavalls és una obra desconcertant, que en alguns aspectes, podria emparentar-se amb el teatre del seu autor i en la qual és evident una intenció social que ara per ara encara no pot ésser referida en termes totalment explícits. El neguit i la inquietud, el malestar i la protesta que acompanyen inevitablement certes situacions de força, són ací reflectits en les anades i vingudes que, sobre un fons d’homes en marxa, tenen lloc en un determinat pis on una parella de vells, marit i muller, acaben fins i tot per confondre llur identitat en la d’uns homònims que al capdavall poden ésser ells mateixos, cosa gens de sorprenent en un món on la mentida ja es l’únic valor d’intercanvi i l’home és contínuament humiliat per una actuació ordenadora que, en acudir a l’arbitrarietat deliberada, l’obliga a crear-se una altra realitat muntada a cavall de dos cavalls: allò que és, objectivament, i allò que només viu la imaginació però acaba per incidir en l’existència de cada dia. I si al final l’autor s’hi compromet personalment i els cavalls ens resulten de carn i ossos, senyal que el joc és seriós de cap a cap.

Sabíeu que encenent i apagant cigarretes us podíeu guanyar la vida? I la vida de la vostra dona, la vostra cunyada i la d’un novel·lista potser genial que té la bondat de deixar-se mantenir? Si treballéssiu a Hollywood això seria possible. Seríeu un especialista. Potser aleshores seria greu que uns peus no us deixessin dormir. Uns peus invisibles, realment molt estranys. També seria greu que el dia que penseu menjar filet llegíssiu al diari que una dona ha estat esquarterada i que en falten quatre trossos. Però podríeu assistir a una festa a Los Alamitos, com cap altra, o, si fèieu goig, potser us confondrien amb una artista de fama. Però, encara que tot anés malament i us tremolés una mica el pols, potser encara us quedaria l’esquena.

Amb Pedrolo, tot absolutament tot, per estrany que pugui semblar, és possible. A Joc tapat, l’autor ens trasllada al mateix límit on la realitat i la ficció es desdibuixen: una noia, metgessa, que surt al carrer a oferir-se a un home per guanyar una juguesca; una xicota, membre d’un grup polític clandestí, que perpetra un segrest… erròniament; una monja que es prostitueix per a procurar recursos a l’orde necessitat… Una multiplicitat de perspectives s’hi fonen per donar pas a una visió calidoscòpica d’una història inversemblant. Inversemblant?

Pedrolo transcriu una història de segrestos, sexe, dobles vides i clandestinitat. El narrador es troba unes cintes magnetofòniques que el deixen tant bocabadat que no té més remei que transcriure-les i publicar-les, així, sense ordenar la —o les— històries. I és per això que al lector li pertoca de fer aquest ordre, si vol arribar a entendre aquest batibull ple de frases enginyoses, situacions esperpèntiques i burles a totes les institucions «serioses».

Durant les llargues sessions de psicoanàlisi, Alexander Portnoy, jueu americà de trenta-tres anys, confessa a l’analista la seva obsessió pel sexe. En un divertit i alhora amarg exercici d’autocrítica, Portnoy fa un repàs de la seva existència, dominada i condicionada pel sexe des de la infància, quan convivia amb els seus pares en un entorn tradicional d’una família jueva, passant per la seva incapacitat de relacionar-se amb les dones d’una manera que no sigui sexual, fins als más recents esdeveniments que l’han dut fins al divan. Una visió irònica dels costums i la psicologia jueves, i del declivi del somni americà. Publicada originalment l’any 1969, El trastorn de Portnoy ha estat una de les obres més destacades de l’escriptor nord-americà. El retrat que fa d’Alexander Portnoy, un heroi solitari i obsessionat per si mateix a la recerca de la virilitat, el sexe i l’autoacceptació, el confirma com un dels escriptors més brillants de tota la literatura internacional actual.

Qui va ser el Rubio? Per esbrinar-ho cal que viatgem a la València dels anys setanta, on el joc era una activitat quotidiana malgrat haver estat declarada il·legal per un règim que agonitzava, i on Ferran Torrent era un passerell de vint-i-un anys capaç de perdre nou mil pessetes de l’època en una partida «històrica». Justament en aquelles circumstàncies tan poc favorables tots dos es van conèixer, i és a través de la seua relació —la d’un pare i un fill per voluntat pròpia— que podem ser afortunats testimonis de la vida d’uns personatges inefables en un ambient que no ho és menys: els «amarradors», «joqueros», i «cremaors» de tota mena que poblen les partides, a més d’un llaurador ludòpata, una puta princesa i un pioner de la immigració entre molts altres. Però per damunt de tots hi ha el mateix Rubio, un home que manté en l’hermetisme el seu passat i la personalitat del qual exercirà una influència decisiva en el Torrent d’aleshores i en el del futur. El lector es troba enmig d’una novel·la de Torrent que evoca la València més sòrdida, la del joc, l’alcohol i les putes, els xulos i els perdedors de tota mena, però no la que ens tenia acostumats a retratar a les dues obres anteriors, amb jocs polítics, econòmics i «esportius» vinculats directament o indirecta amb el poder. La vida en l’abisme és molt més que una crònica de la València de final del franquisme i la transició: és un acte de nuesa, de sinceritat de l’autor davant del lector; Ferran Torrent es despulla i ens mostra aspectes de la seva vida que potser mai no hauríem imaginat però que després de llegir-la, acceptem com a part indissoluble del Torrent que coneixem.

«La jungla de Tom Wolf és la de l’asfalt, la del món de Wall Street, la del periodisme ferotge i el descontrol en els jutjats. Una jungla malèvola, sarcàstica, on, qui avui és l’amo del món, demà pot ser el més desgraciat dels mortals», va dir Frank Kermode al diari The Observer. Efectivament, el protagonista d’aquesta novel·la, un yuppie del Nova York dels anys 80, ens transporta a una època, uns ambients i uns escenaris que reflecteixen sense concessions les contradiccions i misèries de la societat contemporània, en una de les històries més impactants dels darrers anys. El seu estil periodístic, àgil i incisiu, i un ritme trepidant que no deixa treva, fan de La foguera de les vanitats una novel·la divertida i àcida, sens dubte mereixedora dels milions de lectors que ha tingut arreu del món des de la seva aparició.